Llum, ombres i colors

Una de les característiques més destacades del gravat antic quant a termes estètics és la seva capacitat i idoneïtat per als efectes de clarobscur, que tenen en Rembrandt el seu primer gran mestre. Aquí es poden veure alguns exemples en els quals s’aprofiten les possibilitats de procediments tècnics com l’aiguafort (Rembrandt, Piranesi), el gravat a la manera negra (McArdell), i l’aiguafort combinat amb aiguatinta (Goya i Fortuny), per crear imatges d’escenes nocturnes i d’espais laberíntics amb intensos contrastos de clarobscur, en què el negre és el protagonista.

També hi va haver gravadors que amb el procediment de l’aiguafort van aconseguir transmetre la vibració lumínica de la natura: només cal veure la Vista imaginària de Pàdua, de Canaletto, o el cel i els núvols de les estampes dels germans Tiepolo, que amb gran perícia tradueixen les pintures del seu pare, Giambattista Tiepolo, a la sintaxi pròpia de l’art gràfic.

Si bé la major part del gravat antic és en blanc i negre, també hi ha estampes en color: se’n van produir a Itàlia, ja des del segle XVI, i sobretot a França i a Anglaterra a partir del segle XVIII. El color s’aplicava en una o diverses matrius, que podien ser de fusta, com en el cas de les estampes d’Antonio da Trento i de Coriolano, o de coure, com en les obres de Janinet i Debucourt.